Passades les primeres setmanes de confinament i veient que la
necessitat de mantenir els infants a casa s’allargarà almenys
algunes setmanes més del temps inicialment previst, una de les
principals preocupacions en les famílies és pensar quins efectes
adversos pot tenir aquesta situació de reclusió forçada en els
infants, especialment en aquells més petits. Malauradament ens
trobem en una situació del tot nova, de la que no disposem d’estudis
ni referents previs que ens puguin garantir la resposta.
Tot i això, el que sí assenyalen els experts és que la situació
que estem vivint té, en termes generals, més repercussions
negatives en el benestar emocional dels adults que en el dels
infants. De fet, pot sorprendre veure com ells es mostren feliços
aquests dies al poder compartir més temps amb nosaltres del que sol
ser habitual.
Com ja ens mostrava Maria Montessori: “els menors tenen una
capacitat d’adaptació que cap adult posseeix”. I aquest fet és
en gran part comprensible si tenim en compte que la principal
necessitat de l’infant és sentir-se segur, i aquest sentiment de
seguretat l’obté a través de la proximitat i connexió amb les
seves principals figures de referència, aquelles persones amb qui
manté un vincle afectiu que li serveix de base per garantir tant el
seu benestar físic i emocional com el seu desenvolupament psíquic.
Així, més que el confinament en si, el que resulta clau és la
vivència que l’infant té d’aquesta experiència, i que serà el
que determinarà en major mesura els efectes d’aquesta situació.
Hem de tenir present que els infants entenen i interpreten la
realitat no tant pel contingut de què veuen i escolten, sinó
especialment per com perceben que els seus adults de referència
senten i viuen una determinada situació. És a dir, per tal de poder
entendre el món i captar si una situació és bona o dolenta, i si
l’han de considerar un perill, el que fan els infants és mirar a
l’adult, observar quina expressió fa, quina mirada té, quin to de
veu utilitza, interpretant el que observen en nosaltres com a guia de
com s’han de sentir.
Així, si ens perceben tensos, irritables i angoixats, interpretaran
la situació com un perill i reaccionaran també de la mateixa
manera. Evidentment no és fàcil mantenir-nos en una actitud serena
en tot moment, però sí que cal recordar que els més petits
necessiten
sobretot un clima de tranquil.litat per sentir-se bé, sent atesos
per uns pares i mares que els puguin transmetre afecte i calma.
Malgrat això, la limitació d’espai i d’aire lliure per poder-se
moure, jugar i explorar amb llibertat, la manca de contacte amb
altres infants de la seva edat pel que fa als més grans, juntament
amb el malestar que perceben en nosaltres, poden fer que observem al
nostre/a fill/a més apàtic, sensible o irritable de l’acostumat.
És esperable que l’infant pugui mostrar-se més ploraner i
demandant d’atenció i consol de l’adult, que tingui més
rebequeries de l’habitual, que es queixi de símptomes de malestar
físic (mal de cap, mal de panxa, etc.), que presenti alteracions del
son i la gana, i inclús que mostri comportaments propis d’etapes
anteriors del desenvolupament (regressions). Són reaccions dels tot
normals, a les que no hem de témer i que s’aniran resolent a
mesura que l’infant pugui retornar a la seva quotidianitat.
I mentre, què podem fer per acompanyar-los? No hi ha cap recepta
màgica tret d’oferir- los el nostre afecte, contacte, escolta i
comprensió. Mantenir-nos al seu costat tant les estones d’oci i
diversió, com també sent capaços de sostenir aquells moments de
plor, de mal humor, de queixa i de demanda. En resum, transmetent-los
que estem amb ells per ajudar-los i protegir-los, que és allò que
més necessiten per sentir-se segurs.
Al marge d’això, es recomana mantenir unes rutines, dins la
flexibilitat, per tal d’ajudar- los a que es puguin regular millor.
També és convenient explicar als infants el perquè han d’estar a
casa i no poden sortir, fent servir un llenguatge senzill, sense
explicacions innecessàries ni inquietants, i vigilar que no estiguin
exposats a notícies o informacions que els puguin alarmar.
És convenient evitar fer canvis significatius en els hàbits de
l’infant que suposin per ell una exigència afegida que li generi
més tensió i malestar. Malgrat pensem que el fet d’estar a casa
ens pot facilitar acompanyar a l’infant en aquest procés, no és
un bon moment per retirar el xumet, treure el bolquer, iniciar el
deslletament o començar a dormir sol. Cal valorar també que aquests
processos impliquen a les famílies haver de gestionar un estrès
adicional que ens pot sobrepassar. No hi ha pressa per haver de fer
aquests canvis ara, i segurament serà millor per tots posar-nos les
coses el més fàcil possible per poder oferir la calma i
tranquil.litat que els nostres infants requereixen. I no hem d’oblidar que l’única manera de poder transmetre calma i
contenir el seu malestar és precisament poder mantenir la nostra pròpia calma.
Perquè
quan aquesta situació acabi, el record de com es van sentir serà
molt més important que el que van fer o no van tenir oportunitat de
fer.
Natàlia
Palou Mas
Psicòloga i Psicoterapeuta
Assessorament
Psicopedagògic Escoles Bressol Arraona, Calvet d’Estrella i Joan
Montllor.
